Miquel i les taules del bar
El pare de Miquel era periodista a Santiago de Xile. Un vespre es va veure obligat a fugir just abans que arribessin els militars, però a l'endemà fou detingut ca uns amics. Només Miquel i la seva mare varen poder agafar un avió cap a París. Poc de temps després, la mare va caure malalta i morí, deixant el seu fill de 16 anys tot sol, amb uns papers de regularització incomplets i una llengua francesa titubejant. Per al jove, el centre educatiu va esdevenir la principal esperança d'integració. Els matins, treballava molt d'hora netejant escales dels veïns i saltava a pedalejar en la bici per arribar a l'institut. A primera hora de classe ja duia tres hores de feina al seu damunt. A migdia servia les taules d'una cantina prop del centre abans de tornar a classe a les tres.
El senyor Bonnafe era el professor de ciències naturals i tenia fama de sever, guanyada a pols. No obstant, mai aixecava la veu: sempre tenia a la seva mà esquerra un grapadet de bocins de guix que llençava amb la precisió que dóna la pràctica al cap dels al·lots xerraires o que es distreien. Ningú no protestava. Un silenci ple d’ansietat surava per la classe.
Un migdia, Bonnafe anà a dinar al bar on Miquel, frisós, servia taules. No intercanviaren paraula, però la llarga i significativa mirada del professor va permetre comprendre a Miquel que acabava de produir-se un esdeveniment emocional. D’horabaixa, durant la classe, Miquel va endevinar en el seu professor un petitíssim moviment de celles i una imperceptible inclinació del cap que significaven, sens dubte, "enhorabona". Aquest minúscul gest va ser el començament d’una relació privilegiada en el món emocional de Miquel. Es va establir una muda complicitat que va provocar que l’al·lot esdevingués extraordinàriament sensible al curs de ciències naturals. Tot ho preparava atentament sabent que Bonnafe concediria importància a tot el que vengués d’ell. Va fer enormes progressos, i uns anys més tard, va aconseguir llicenciar-se en medicina i fer-se metge.
És un tant ingenu creure que fou el moviment de celles de l’educador el que va desencadenar que el jove estudiàs medicina, perquè ja a Xile somniava amb aquesta professió, però sí es pot afirmar la idea que l’al·lot només s’esforçava en aquella disciplina i posteriorment amb totes les altres si ho feia per a algú, a més de per a ell mateix. El menor gest significatiu que digui: “Tu existeixes per a mi, te tenc en consideració i el que tu facis és important per a mi”, il·lumina un boci del món personal i l’umpl de significats. Aquest efecte s’ha produït gràcies a un encontre silenciós, mut, però prenyat de sentit, ja que cadascun dels implicats esdevé una figura significativa per a l’altre. El professor pensava: “Tens un coratge digne d’admiració. Possiblement jo no hagués pogut fer el que tu estàs fent.” I per en Miquel, la figura del professor significava: “M’he guanyat la teva consideració, per tant som digne d’estima, malgrat el meu esgotament físic i la meva misèria social”.
Versió lliure adaptada de “El murmullo de los fantasmas”, del neuròleg i psiquiatra psicoanalista Borys Cyrulnik.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada