Els altres valencians, els de les Illes

 Boro Miralles

Article de premsa. Abril 2001                                                                                                           

Recórrer al títol d’un llibre de culte de Joan Fuster que, possiblement poquíssimes persones s’han llegit,  excepte els quatre erudits rars que tenen més consciència nacional que nomenada, no és un símptoma, encara, de manca de recursos originals, sinó de premeditació, traïdoria, nocturnitat i mala llet.

I és que ja no em puc quedar sense dir res sobre una qüestió, no neg que minoritària i fins i tot sentimental, però no per això amb menys dret de ser exposada: la de les persones nascudes al País Valencià que vivim a les Illes Balears.

Ara fa vint anys que em vaig declarar pròfug voluntari de la terra on vaig nèixer, al poble de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, senzillament per cansament i avorriment d’una situació social i cultural erma i matussera amb molt poques expectatives de ser canviada en una sola vida. 

El meu periple illenc m’ha dut durant dues dècades a viure a Eivissa, Menorca i Mallorca.   Aquí m’he bastit una nova vida dins la vida, sense cants de cigne, ni xovinisme, però amb una profunda gratitud a aquestes Illes i la seva gent, que amb humilitat i reconeixement, reconec que són ja part de mi. 

I és aquest motiu i no altre el que em fa bullir la sang quan constat que l’opinió pública illenca té una visió ben esbiaixada del País Valencià i els valencians. I no és res estrany.

Si els catalans, per genètica, cultura i influències històriques, relacions econòmiques i una certa deferència política, en general, estan ben considerats per la ciutadania illenca, els valencians som la busca en l’ull de la gran família dels Països Catalans. Ja em direu si pot ésser d’una altra manera si el que sobresurt com a material de difussió mediàtica és Canal 9, la Casa Regional Valenciana amb les seves desfilades folklòriques, l’estantissa lloança a la paella, les processons a la Maredeueta dels Desemparats i José Maria Rodríguez – regidor de l’Ajuntament de Palma i responsable que els palmesans hagin avorrit les manifestacions pirotècniques municipals de pura fartada -.

Aquí tenen algunes de les postals que els valencians vénen en els xiringuitos de souvenirs de la seva imatge exterior:

* Un canal, TV Valenciana, de telebasura, la voz de su amo. populista fins al límit: cota zero en l’axiograma de l’absent culturització del poble valencià.

* Un president que no parla català ni vol que el parlin.

* Si Chávez aprofita enginyosament Antonio Banderas per promocionar Andalusia pel preu d’un pernil i se’n surten dignament, PP Zaplana fitxa la mòmia de Julio Iglesias al mòdic preu de 900 milions per passejar quatre eslògans de defallit mental.

* La Generalitat de València se li queda petita per tan gran ambició i li vol fer ombra al mateix Aznar, publicant un llibre escrit per negres, i fent presentació amb pilés i xupitos a la Villa y Corte, i aquí no passa res. Els mitjans de comunicació ni esmentar-ho, al més pur estil franquista.

* Es fan públiques les trames mafioses d’interessos especulatius en directrius d’ordenació territorial i requalificació de sòls amb finalitats urbanitzadores de personatges amb noms i llinatges lligats al PP, en referència a Benidorm, Terra Mítica i les necessitats hídriques de la zona amb l’incondicional recolzament al Pla Hidrològic per part de Zaplana, enganant a tothom però sobre tot a la gent de l’horta, als pagesos, proclamant que l’aigua del trasvassament de l’Ebre és per al camp... Sí, per als camps de golf i les urbanitzacions que creixeran com a bolets per la zona de la Marina, l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura.

* El PP prohibeix un acte de redreçament nacionalista per commemorar el 25 d’abril que congrega 40.000 persones amb excuses tan vils com falses, i no els cau la cara de vergonya, i a l’endemà tots a ocupar els seus càrrecs com a representants públics de tots els valencians. “Avui nosaltres som Europa i ells són les cavernes”, es proclamà al final de la marxa.

  I seguint aquest esperit, la majoria de les entitats valencianes que surten als mitjans de comunicació, deixen a la clara que la traca, les falles i el “Para ofrendar nuevas glorias a España...” són l’estendard dels valencians a Mallorca.

  Però no tots els valencians que vivim a les Illes combregam amb aquesta pansida cofraria . N’hi ha  molts que hem trobat un refugi lingüístic de permissivitat i vigència de la llengua catalana enfront de les dèries esquizoides del búnquer barraqueta del valencianisme feixista. Hem lluitat per un espai de política de progrés, amb presència en el Parlament i en el  Govern de representants d’esquerres, nacionalistes i ecologistes. I estam implicats i compromesos amb actituds per la transformació social i ecològica de les Illes Balears.

I si cal recórrer a tòpics, veritat és que de petits hem menjat el mateix arròs, ens han embriagat les mateixes libidinoses olors de la flor de taronger, i ens hem refrescat amb la mateixa orxata i el mateix llevant. Però ni ens manifestem per les mateixes coses, ni comprenem la realitat des de la mateixa percepció, ni som del mateix món. Tanta de sort.