Exposició pintures de Pep Suari. Text catàleg.

En Occident hem perdut qualque cosa. En tenim moltes, moltíssimes, de supèrflues, d'innecessàries; hem perdut el fil d'Ariadna que connectava els Homes amb els Déus i que ens alimentava amb la mateixa saba. Hem provocat un buit abismal entre la intemporal saviesa de l'inconscient col·lectiu i l'atenció ordinària amb la qual ens movem cada dia. I això ens està materialitzant, solidificant, posant plom en els peus i sacs de pors a les esquenes. Ja gairebé res és extra-ordinari.

Però tot mal parany té el seu ressort benefactor-per prodigioses lleis que regeixen els cels, que deixa girar la Terra sobre la seva òrbita i evita que surti disparada com una pedra sense trajectòria. Potser l'art sigui una d'aquestes portes, amb una enigmàtica i esperançadora claror filtrant-se pel seu pany. Pep Suari així ho entén i es manifesta.

Ell és un guerrer suau que combat en l'aventura de sobreviure dia a dia per alimentar-se el cos i la consciència, sabedor que les seves millors armes s'amaguen dedins ell mateix, i es proveeix per defora amb un lluent elm sembrat de llapis de colors i com escut, una paleta de geranis esclatats entre façanes emblanquinades. I per recordar-s'ho, en el seu taller de bohemi sempitern, s'ha copiat uns graffitis a les parets que fan ballar pampallugues entre els seus pinzells i s'estavellen contra el llenç: la força del dubte, la disciplina fructífera, el lliurament amorós, l'acció directa, el gest elegant, la calma meditativa, la contundència animal, la passió del no, l'energia dels sentiments, l'agressivitat de la ruptura...

Pep Suari, el meu amic, el pintor, ho sap, ho vol compartir. I empra la seva obra com una eina per humanitzar els Déus i deïficar els Homes en un camí d'anada i tornada. Vol que sigam capaços de veure en allò ordinari el que hi ha verament d'extraordinari.

És un desig sagrat i alhora una necessitat biològica.

Boro Miralles